Una nit d’estiu, borratxa. Llavors jo era una noia que es considerava igual que els homes. Mai no havia patit cap mena de rebuig o de diferència social per ser dona. Anava a classe amb nois, jugava amb nois, parlava amb nois, bevia amb nois, jugava al futbolí amb nois, feia teatre amb nois i anava a sentir concerts amb amics sense cap mena de por. Sempre m’havia considerat una noia més aviat masculina i mai no havia pensat que fer les coses que feia cada dia amb nois fos un acte de llibertat sexual.
Però una nit, un amic et viola. Te la fot pel cul perquè no hi ha condons. Se’t corre dintre. Tu dius que no, però el no d’una noia que ja no és verge i que parla de nois no té valor, sinó que més aviat és seductor. Diu que no, però ella ja ha follat, tant fa una polla com una altra –pensa el noi. En el fons li agrada perquè no m’està pegant, no està cridant; l’estic muntant i no m’arrenca els ous. Això és el que pensa un noi. En el fons és una noia viciosa.
No només no el vaig denunciar, sinó que la culpa i el càstig me’ls vaig atribuir a mi. La culpa de ser una dona desitjada, la culpa de no haver-me defensat, la culpa d’haver incitat, la culpa d’anar borratxa, la culpa de confiar, la culpa de creure’m culpable. El càstig va ser prou sever: por. Res de faldilles, res d’escots. L’autocensura va resultar flagrant. Res de sortir fins tard sola. D’aquesta manera, el noi en va sortir totalment impune i jo em vaig estar censurant.
Sempre he rebutjat l’autocompassió. Si expliques que t’han violat passes a ser una d’aquelles pobres noies que, en el fons, ha pecat en si mateixa perquè és dona. Les dones són el pecat original, perquè es van menjar una merda de poma, perquè van decidir per si soles, perquè no van fer cas a les normes. No toquis la poma. Quina merda de norma és aquesta? I per una fruita insípida, perdre el paradís?
La violació és una guerra de control social: la societat s’encarrega d’avisar les dones que si fan el que volen amb el seu cos poden tenir unes conseqüències greus. La societat ja t’havia advertit, no et mengis la poma. Si et violen, no has pres prou mesures coma dona. T’has de censurar més. Ets massa lliure.
Quan vaig assumir que el que m’havia fet aquell porc no era ni un abús, ni un mal tràngol, ni una mala experiència sinó una violació vaig sentir molta ràbia. Va ser al cap d’un any. Fins llavors, l’única culpable era jo perquè era dona i parlava de sexe.
Aquell dia vaig adonar-me que la igualtat entre homes i dones no existia. Crec que és el que em va fer més mal. Jo sempre havia campat lliurement. Mai cap dona m’havia advertit que anés amb compte en les situacions x, y, z. Sempre era general: no surtis de nit, vigila, no vagis sola pel carrer. La societat t’adverteix. Entre les dones es fa el silenci. Com si els violadors fossin desconeguts! Normalment tots tenen una cara, i és pròxima. Ningú no et diu: vigila amb l’oncle, mai no deixis que un amic t’acotxi borratxa, no dormis al mateix llit que el teu company de feina. Tothom s’encobreix perquè els homes consideren que la violació no és una violació. Evidentment, rebutgen les violacions macabres: desconeguts que violen dones pel carrer. Però mai assumiran que un amic ha violat. Mai.
Jo ho vaig explicar a tots els amics de la colla. Tots nois. A mi ningú no em va creure. No em van escoltar gaire, es tapaven les orelles i em van donar un copet a l’esquena. Au, no ha estat res. El més generós t’endinyava un “ho sento noia, això va com va”. Resultat: es van encarregar del meu silenci. Fora de la colla.
Em va fer mal que no em pogués defensar, perquè era una guerra mental, una guerra que mai no ha guanyat cap dona i, d’una manera silenciosa, respons als valors que t’han inculcat. La violència no va enlloc, sigues soferta, aguanta. Ara et viola però si t’hi encares potser et mata. Val més que callis. Et quedes paralitzat. La societat –regida per homes- s’encarregarà de fer-te callar si ho denuncies. Tot plegat, fa por anar a la comissaria, la llei l’han fet els homes.
Hola, m’han violat. Dius aquesta frase i què? què et diran. No t’has defensat? no has dit que no? que no éreu amics? però si aquesta noia sempre feia bromes de sexe. Tot apunta a l’afirmació que tot home es fa en silenci per justificar les brutalitats que fan cada dia “en el fons li devia agradar”.
Mai m’he volgut fer la culpable. Al contrari. El sentiment d’autocompassió em fastigueja. I més que m’autocompadeixin. Sempre he pensat que d’entre totes les dones, valia més que em passés a mi, que sóc forta. Tinc la pell dura. Ho puc superar. He viscut amb això durant molt de temps i sí, al principi em van tallar les ales. És una mesura molt eficaç perquè la dona es quedi a casa tancada. La por és una arma molt poderosa, i la por és més gran si t’obren les cames a la força i no saps com defensar-te.
Tot i amb això, he seguit sortint, he tornat a portar minifaldilla, m’he tornat a sentir atractiva, m’he pintat com una puta però mai no he tornat a confiar amb els homes.
Un sol home deu haver matat tantes possibilitats d’amics íntims, tantes converses amb nois. Però una sola nit de tràngol em deu haver salvat d’alguna altra nit. Perquè si ets dona, tard o d’hora et violen. Per alguna banda o per una altra.
Potser no te l’endinyen (llavors ja no és violació, oi?) però et toquen un pit mentre dorms, et foten mà, et fan un petó, t’agafen fort, et diuen “guapa” recordant-te que només ets un objecte.
I nosaltres, seguim prosperant i millorant, però sense que es noti gaire. En sabem molt de fer veure que no sobresortim i si sobresortim, que no es noti gaire. Si una dona és excepcional serà una marimatxo, segurament, amb nòduls al coll i amb la veu ronca. Serà una dona poc femenina i, per tant, el model dels homes seguirà imperant com sempre.
T’adones del que t’han fet, del mal que sempre et quedarà, quan li fan a una amiga. Llavors, la ràbia que sents, et fa veure que tens un llot a dins amb el qual has après a conviure. Mai no marxarà. Al contrari. Depenent de l’època de l’any és més insistent, t’hi capfiques, t’hi obsessiones. És l’instint de supervivència. Una guerra perduda. No és el mal físic. És perdre la batalla de les dones, la impunitat dels homes, el recel cap al teu cos. La culpa que et fan creure que tens pel fet de tenir cony i fer-lo servir a la teva manera. Vaig perdre la batalla de tenir amics homes. No n’he tingut mai més d’amics homes en solitari. Vaig perdre tota la confiança en els amics. Tota.
He vist a amics borratxos els mateixos ulls d’aquell porc. Sé distingir-los perfectament. Sé qui violarà alguna vegada, sé qui no ho farà. Tots tindran una disculpa social: anava borratxo, aquella era una petarda.
De tant en tant, quan veig actituds similars o coses que m’hi recorden, m’agafa una ràbia i una tristesa infinita. Impotència. Ganes de plorar. I, normalment, ploro. M’emboiro. M’enfado per recordar-ho al cap de tant temps. Tot plegat, només és una nit! He passat per altres tràngols i no hi penso. Em fa moltíssima ràbia que aquell desgraciat se m’hagi incrustat a l’ànima. I que jo sigui com sóc en tant que me la van fotre pel cul sense consentiment. Em sento desgraciada perquè vaig perdre la guerra de les dones. He contribuït a l’èxit de les violacions permeses, les violacions iniciàtiques, les violacions sense que ho semblin; l’abús del cos de la dona. Hi he contribuït amb el meu silenci i el meu any de dol amb colls alts i sense sexe.
I la lluita va ser arriscar-me a ser una dona com vull ser (socialment establert, ésclar). Una dona alegre, amb minifaldilla i els ulls pintats. M’he arriscat a tornar-me arreglar, a emborratxar-me, a sortir de nit, tornar a fer bromes escabroses, tornar sola amb un amic, tornar a gaudir del sexe. M’he arriscat a que em tornin a violar per tal de ser lliure. Tinc el dret de decidir si vull arriscar-me o no. Prefereixo això que no pas quedar-me a casa lamentant-me.
Aquesta és la meva lluita. Acceptar que em pot tornar a passar, no tenir por. Estar preparada per quan algú es passi de ratlla i reaccionar amb violència.
La meva lluita, explicar-ho poc a poc a les amigues i als amics. Descobrir que més de la meitat de les meves amigues han passat pel mateix. Menjar-los l’olla. Parlar-ne, que se’n parli d’una manera natural. Perquè en tant que quotidià, és ben natural. En més o menys mesura. Ho explico primer, fins que em diuen ...doncs a mi un dia...bé, no és el mateix, però...van abusar de mi...bé, se’n van aprofitar...ell anava molt borratxo...s’havia pres...anava passat de...jo també...vaig dir que no, però no gaire rotundament...
Si totes ens dediquéssim a tallar els collons i a apallissar els violadors, veuries com s’estan de reprimir els seus impulsos, hipotèticament irreprimibles. Hi ha qui diu que la prostitució evita moltes violacions. Fal·lòrnies. Com si els impulsos sexuals fossin una malaltia incontrolable. Si fos així, la meitat d’homes serien uns assassins.
Ja fa molt de temps d’això. Però aquell dia em van posar en un bàndol en el qual sempre més hi seré. El bàndol de les dones. Mai fins llavors havia tingut consciència de ser una dona, no hi veia cap diferència a banda de les físiques. No m’agrada pensar que sóc una dona. Mai no he distingit la gent pel fet de ser home o dona.
Però em van endinyar una guerra en forma de sodomització de la qual les dones en som les guerrilleres silencioses. El pes de la moral cristiana ens recorda en tot moment que les dones hem d’estar controlades. I, nosaltres, de quatre grapes, no ens avisem entre nosaltres, no ens donem consells, no reaccionem sinó que callem davant la bèstia en forma de fal·lus gegant que ens amenaça.
Sóc al bàndol de les perdedores i, com a perdedora, poc a poc he anat fent una resistència interna amb més o menys mesura. La por de les represàlies socials del gènere masculí sobre les dones, sempre ens les han deixat molt clares. I nosaltres, callades, ens mirem al mirall, callem, ens arreglem, callem, i plorem en silenci. Però no estem soles, totes callen, s’arreglen i ploren en silenci.
